Vore Wikiloc
En aquesta ruta he vollgut "explorar" el camí Aigües Vives cap al sud. M'he trobat que s'acaba en una pista, amb forta pujada, que va a parar al GR36. He trobat varios cotxes per aquesta zona, i un grup de senderistes, sembla que és un punt d'eixida bó per a caminar.
El paisatge és abrupte, i la pista molt empinada, però val la pena. Arribe fins un creuament de l'esmentat GR, encara que la pista continua, amb més pujada. Però per a un novato en la BTT com jo, ja està bé, he fet la ruta més llarga i empinada fins ara.
Comence pel camí la pedrera, al fons, a la dreta, es veu la zona que anem a visitar.
Anem per un camí al costat de Vilavella, encara que mai ens apropem a aquest poble.
Aquest camí va pel costat d'un barranquet, i ens durà a l'antiga carretera Betxí a Vilavella, CV 2225.
En aquest punt eixim a eixa carretera, que sol tindre poc de trànsit. Anem a la dreta, a buscar el camí de pujada, el primer que trobarem a l'esquerra.
Aquest és el camí que hem de pendre, deixant la CV 2225 que hem xafat poc de troç, i continuar tots els desvios, sempre a la dreta i ja sempre pujant amb diferent desnivell:
Des d'ací podem vore al fons la Muntanyeta de St. Antoni.
Encara falte un poc de pujada per enganxar amb el camí Aigües Vives:
Aquesta, al fons, és la zona que vull "explorar":
Ací ja he deixat el camí anterior, i he tirat a l'esquerra. En anteriors vegades havia anat sempre a la dreta. Ara vorem que passa...
Després d'un camí ben asfaltat, amb continuada pujada, normalment suau, el camí fa una forta corva a la dreta, però no té eixida. Jo continue recte, encara que ja s'acaba l'asfalt. Trobe varios cotxes, supose que de gent que ha vingut a caminar.
La vista és molt bonica, ja estem em plena Serra Espadà, i es nota.
Aquest és un dels trams més dificultós. No sols està empinat, sinó que hi ha molta pedra solta i la pista és molt irregular.
Més avant, continuem amb pujades fortetes, però la pista és millor.
He pujat molt, i la vista ja alcança lluny. En primer plà, la QÜER que em porta pel mon. Marca no coneguda, però me va molt bé. És la meva primera BTT "de veritat"
Arribe a un creuament amb el GR36. Aquest és el punt més alt de la ruta. Trobe un grup gran de senderistes, que amablement em fan una foto, per a la posteritat, :),
Després de compartir un ratet amb els excursionistes, ells continuen el GR cap a Vilavella.
A l'arribar a l'asfalt, ara continue pel camí Aigües Vives, cap a la carretera d'Artana.
Una vegada en aquesta carretera, tinc forces i temps, i tire cap amunt. Trobe un camí, i intente a vore si puc fer travessa fins Solats.
Però em trobe que aquest camí s'acaba, o al menys, no veig eixida. Hi ha una caseta, amb molt bones vistes
... com la mar
A partir d'ací, ja és tot camí fàcil, travessant per dalt l'A7 i, pel costat de la Muntanyeta de St. Antoni, agafe el camí palmeral, que em durà primer als afores d'Alqueries i després altra vegada a la platja de Borriana.
Ha estat un bonico dia, ha acompanyat l'oratge, encara que hi havia moltes abelles sobretot en alguns punts del trajecte, i he anat per on no pensava que ho podria fer, amb uns paisatges molt interessants. També he vist un parell de camins que no tenen eixida, ja ho sabem per a altres rutes.
Comence pel camí la pedrera, al fons, a la dreta, es veu la zona que anem a visitar.
Ací arribe a Mascarell, passe pel costat, després d'haver saltat l'autopista i continuant un troç pel caminàs.
Al arribar a l'altura de Nules, vull intentar una nova ruta per passar l'A7, però faig punta a un camí que cada vegada s'estreta més, i que al final desapareix, sort que prop del camí bó, encara que he d'agafar la bici al coll per saltar una valla trencada i baixar un xicotet terraplen. Al final logre passar a l'altre costat, a la foto es veu al fons l'A7, encara que no he vingut per aquest camí.
Anem per un camí al costat de Vilavella, encara que mai ens apropem a aquest poble.
Aquest camí va pel costat d'un barranquet, i ens durà a l'antiga carretera Betxí a Vilavella, CV 2225.
En aquest punt eixim a eixa carretera, que sol tindre poc de trànsit. Anem a la dreta, a buscar el camí de pujada, el primer que trobarem a l'esquerra.
Aquest és el camí que hem de pendre, deixant la CV 2225 que hem xafat poc de troç, i continuar tots els desvios, sempre a la dreta i ja sempre pujant amb diferent desnivell:
Des d'ací podem vore al fons la Muntanyeta de St. Antoni.
El camí està molt ben asfaltat, no hi ha trànsit, i la pujada, encara que contínua no es fá massa pesada.
Encara falte un poc de pujada per enganxar amb el camí Aigües Vives:
Aquesta, al fons, és la zona que vull "explorar":
Després d'un camí ben asfaltat, amb continuada pujada, normalment suau, el camí fa una forta corva a la dreta, però no té eixida. Jo continue recte, encara que ja s'acaba l'asfalt. Trobe varios cotxes, supose que de gent que ha vingut a caminar.
La vista és molt bonica, ja estem em plena Serra Espadà, i es nota.
Aquest és un dels trams més dificultós. No sols està empinat, sinó que hi ha molta pedra solta i la pista és molt irregular.
Més avant, continuem amb pujades fortetes, però la pista és millor.
He pujat molt, i la vista ja alcança lluny. En primer plà, la QÜER que em porta pel mon. Marca no coneguda, però me va molt bé. És la meva primera BTT "de veritat"
Arribe a un creuament amb el GR36. Aquest és el punt més alt de la ruta. Trobe un grup gran de senderistes, que amablement em fan una foto, per a la posteritat, :),
Després de compartir un ratet amb els excursionistes, ells continuen el GR cap a Vilavella.
Aprofite per menjar un poc, i gaudir de les vistes i la natura. Intentaré pujar uns metres més, però ja m'ha dit un senderiste que la pista va un bon troç cap amunt, i jo crec que ja he complit per avui. Quan baixe, em dóne compte de lo alt que havie arribat, i de que baixar també té el seu moment d'emoció.
A l'arribar a l'asfalt, ara continue pel camí Aigües Vives, cap a la carretera d'Artana.
Una vegada en aquesta carretera, tinc forces i temps, i tire cap amunt. Trobe un camí, i intente a vore si puc fer travessa fins Solats.
Però em trobe que aquest camí s'acaba, o al menys, no veig eixida. Hi ha una caseta, amb molt bones vistes
i trobe també un aljub de pedra seca:
Així que torne a la carretera d'Artana i, de seguida, hi ha el desviament pel camí Solats, que em duu fins a l'A7. Abans faig unes fotos del paisatge, que des de aquest punt permet vore tant la Serra Espadà que acabe de travessar...
... com la mar
A partir d'ací, ja és tot camí fàcil, travessant per dalt l'A7 i, pel costat de la Muntanyeta de St. Antoni, agafe el camí palmeral, que em durà primer als afores d'Alqueries i després altra vegada a la platja de Borriana.
Ha estat un bonico dia, ha acompanyat l'oratge, encara que hi havia moltes abelles sobretot en alguns punts del trajecte, i he anat per on no pensava que ho podria fer, amb uns paisatges molt interessants. També he vist un parell de camins que no tenen eixida, ja ho sabem per a altres rutes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario